Entrevista a Crim (I): ‘Hay canciones del disco que se salen un poco del estilo punk… y es que se nos ven las greñas que llevamos dentro’

Sorpresas te da la vida… Tenía entrevista con Quim de Crim, el guitarrista de la banda punk de Tarragona y, de repente, se conectan los cuatro en la videollamada. Todo un lujo para poder hablar con el grupo al completo de su nueva obra Cançons de mort (2023), un disco que, de verdad, creo que va a volver a suponer un importante espaldarazo para la banda. Han conseguido un sonido propio e identificativo y las influencias metaleras van aflorando en esta gran colección de himnos.

En esta primera entrega nos centramos especialmente en el nuevo disco, que debería haber aparecido hace tiempo, incluso antes de que viera la luz el recopilatorio colaborativo 10 anys per veure una bona merda (2021). Pero la pandemia aplazó y demoró muchas cosas. En el recopilatorio cantaron en inglés con invitados, pero Crim no tiene intención alguna de cambiar el idioma y siguen apostando por el catalán. Un placer de entrevista.

 

Català

Un plaer tenir-vos a tots. Hi havia molta pressió per superar el disc Pare nostre que esteu a l’Infern (2018)? Ho dic perquè vosaltres sou un cas similar al de The Baboon Show, que van treure un discàs monumental el 2018 i després trigueu molt de temps a editar el següent, i és clar, arriben els dubtes entre els fans de si seríeu capaços de superar-lo. Al meu parer aquest disc és millor que l’anterior, així que no sé si heu arribat a llegir les opinions dels fans als temes que van publicar-se abans del disc…

(Tots) Moltes gràcies…

(Quim) No ho sé… és que jo crec que nosaltres ja ni ho sabem (riu). No tenim idea de si és millor o si és pitjor. Li hem donat moltes voltes i és un disc amb què hem estat anys en el que ha estat el procés d’enregistrament i edició, però el que sí que et puc dir és que estem molt contents amb el resultat.

(Marc) Això és una evolució… En tots els discos, des del primer fins a aquest, hi ha una evolució natural i considerem que ens ha sortit força guai, especialment pel fet de seguir estilísticament amb el que sempre hem fet. Hi ha molta feina al darrere i fins i tot abans, vam treure el disc dels 10 anys del grup. Han passat quatre anys i mig de molta feina. No sabem si per a nosaltres és millor o no que els altres, però el que és clar és que a nosaltres ens agrada molt.

Considereu que a hores d’ara ja teniu un so propi o fins i tot una fórmula? El que está clar és que quan us escoltem de seguida sabem que sona a Crim i aconseguir això és realment difícil…

(Adri) Això seria més cosa del Santi (productor)… però sí, tenim al Quim que toca que flipes, al Marc que toca que flipes, el mateix de Javi i a mi, que tinc una veu peculiar i entenc que no és una veu que es doni molt sovint…

(Marc) És que tots quatre venim de rotllos molt diferents. Toquem tots de manera molt particular i això es nota. Sí que hi ha similituds, però a l’hora d’ajuntar-nos sorgeix aquesta manera de fer música que és molt peculiar tal com diu l’Adri: cap de nosaltres som músics d’escola, ho hem fet a la nostra manera i hem crescut plegats des de fa molts anys. Cadascú té les seves influències i potser per això. Però això és fora de com sona el disc, perquè això és cosa del Santi García i del Víctor, però les cançons tenen alguna cosa que és la nostra manera de fer i… és que és la nostra manera de tocar… I està genial que la gent ens digui que tenim el nostre estil i que quan escolta una cançó de Crim ens identifica ràpidament. Tenir el nostre so està molt bé.

Del disc nou hi ha moltes coses a comentar i començaria per la seva portada… Com a historiador de l’art veig una naturalesa morta amb animals de jutges, amb mirades inquisidores, tot fosc i amb les mans d’element central. Què hi ha darrere d’aquesta portada?

(Adri) El que has dit (riu): naturalesa morta.

(Quim) L’has clavat… (riu). És que és justament el que has dit. A Guillem, que és qui va fer les portades del Pare nostre… i dels singles, li deixem força llibertat. Li enviem el disc i és de les primeres persones que l’escolta. Sí que li vam donar quatre elements del que ens agradaria com el tema de la natura morta i el tema de les mans, algunes referències a cançons… I ell després ens va enviar unes propostes. De debò que amb ell és molt fàcil treballar. I em sembla de puta mare què fa perquè té una imaginació enorme i la mà que té a l’hora de pintar. Li vam dir quatre idees que volíem que apareguessin d’una manera o altra, i ell ens va enviar això: brutal!

Anem a les cançons: Sou conscients que “Cançons de mort” en directe serà tot un momentàs? Sembla mentida que el 2023 tornin a tenir sentit cançons sobre el pànic nuclear…

(Adri) Jo diria que el pànic no és només nuclear, que és una cosa general… És pànic en molts sentits. És que avui mateix he sentit avions per aquí i he entrat en pànic perquè creia que eren caces: pànic col·lectiu… Després he anat a comprovar quins avions eren i eren normals. No estic gens acostumat on visc a escoltar avions, i de debò que he pensat que: “merda, ja ha començat la guerra”. És pànic…

(Es connecta Javier, el baixista) Bones! Què puc dir de “Cançons de mort”? Doncs et diria que el títol ja és força suggeridor… És sobre el pànic col·lectiu que està arribant ara mateix. Però ha passat amb tot… portem molts anys de pànic col·lectiu. Pors que al final mai arriben, però sempre estan a prop…

Exacte, canvia la por, però el pànic és el mateix…

(Javi) Exacte, canvia la retòrica, però l’objectiu és el mateix: fer por al que sigui. El tema és ficar-nos por del que sigui. I que passem tots per l’adreçador.

He de dir que la meva cançó preferida és “Revolució dels somriures”. Em sembla una altra que en directe serà la bomba.

(Moltes rialles de tots)

No sé si el feedback que aneu tenint d’altres periodistes opinen com jo…

(Quim) Doncs sí… És curiós perquè aquesta ens ho ha dit molta gent, i és molt curiós, perquè jo ni l’hagués inclòs als concerts, la veritat… Però estem aquests dies preparant el repertori del directe i ja l’hem inclòs…

(Javi) Ah! Ja és a dins? Ja està decidit? (rialles). Jo és que també crec que mola la cançó, però em fa com que no acaba d’arrencar una mica…

(Quim) Sí, t’he de dir que les poques persones que han sentit el disc complet, la cançó que més esmenten és aquesta. Encara que jo no hi estigui d’acord… En fi, de vegades va molt bé escoltar l’opinió des de fora. Nosaltres és que tantes vegades hem sentit aquest disc que ja no sé… Ja no tinc ni idea de què m’agrada i què no.

(Marc) És que tothom que ha escoltat el disc diu que aquesta és una de les seves favorites, curiós.

D’acord, és que quan jo començo a escoltar el disc destaco tres cançons: “Vaig sense mans”, “Cançons de mort” i “Revolta dels somriures”, però… després ho escoltes més vegades i destacaria “La part ferida II”, que al principi no m’havia dit res especial, i ara és de les que més m’enganxa. Però també et dic que “Revolta dels somriures” ha de caure sí o sí en directe.

(Quim) Segurament caurà (rialles). És que aquesta cançó en concret juraria que és la primera que vam fer per al disc. I de vegades una mica les coses van per ordre, perquè és un tema que el vam començar a crear fa quatre anys enrere. Potser ja estem cansats d’escoltar-la. Ara quan comencem a tocar en directe veurem quina és la resposta de cada cançó. Així és com ho hem fet sempre i així és com es queden les cançons als repertoris de Crim.

I és que la cançó té frases molt bones. De fet, al llarg del disc n’hi ha diverses que he subratllat. Aquest tema conté la gran frase de “El seny és esnifar una aspirina”. Crec que hi ha moltes frases que quedaran del disc… és més! Hi ha un fragment de l’himne del Barça. Va ser alguna cosa conscient o és un homenatge a Espinàs i Jaume Piques (els que van posar la lletra a l’himne)?

(Adri) Va ser tot molt conscient per agitar una mica les coses… Això d’esnifar-se una aspirina és una ximpleria, però té sentit, i això de “tenim un nom que el sap tothom” agitarà a la penya… encara que a mi el futbol me la sua completament. Però el que representa és molt, i és una manera de parlar de moltes coses en una sola frase.

(Marc) Jo sóc del Barça a mort, i quan es va proposar aquesta frase em va semblar de puta mare. I és el que diu l’Adri, amb una frase així, ràpida, concisa, que tothom té al cap… pots interpretar moltes coses. I tot i ser del Barça també sóc el primer a criticar l’establishment actual i el futbol en general. És evident…

Parlem de la cançó sobre Tarragona: “Patrimoni mundial”. La petroquímica: patrimoni mundial de fum i de tumors… Estava clar que calia parlar-ne. Jo he passat amb el cotxe per aquesta zona, i mires a la dreta, i sembla un altre món a part. És clar que aquesta indústria al costat de les persones no pot ser bona.

(Adri) Això, de nit, sembla Manhattan…

(Marc) Nosaltres, quan teníem 20 i pocs anys, vam convidar a tocar uns amics a Tarragona per a un concert, i una noia que anava amb ells, en passar-hi de nit va preguntar: “Però això que és? Quina ciutat moderna plena de llums, sembla Las Vegas”. I vam haver de dir-li que no era cap ciutat, que era una puta petroquímica… Tot i que amb la merda aquesta d’Eurovegas-Hard Rock Cafe que volen posar igual tenim un Las Vegas també… Però de moment toca conformar-se amb la petroquímica…

Toca parlar ara de la darrera cançó “Ultracentre”, que és un cant als tolerants que cauen en la contradicció i hi ha un deix clàssic important a les melodies de guitarra. És així?

(Quim) És una altra cançó… així com hímnica. En el tema de les guitarres, la resta del grup em va forçar una mica a fer-ho així. Pel meu gust és una mica exagerat, però bé… al final ha quedat molt bé. Se’n surt una mica del que és el punk. Però no és gens dolent, suposo. Li va molt bé quan camina solemne de la cançó.

(Javi) N’hi ha unes quantes així que se surten una mica de l’estil punk

Cosa que a mi m’agrada molt especialment…

(Quim) N’hi ha dos o tres, però bé, és una cosa que sempre ens passa. No és novetat, se’ns veuen les grenyes que portem a dins…

“La veritat és perillosa” suposo que és una mica una picada d’ullet a Valtonyc, titellaires i Pablo Hasél. Si la música provoca exilis i presó és que la música continua sent un perill en ple 2023?

(Adri) El que és un perill és el govern i no la música… El perill el posa qui fa les lleis i és partidista. Aquest és el perill real, no les cançons.

(Marc) Però les cançons són un perill per als que manen…

Exacte!

(Marc) Pablo Hasél, Valtonyc i altres serveixen per despertar la consciència de la gent i fan que la gent estigui més en contra del govern, i aquest els veu com una amenaça. És totalment així. Quan es va proposar la cançó la lletra tirava per aquí. De fet, hi havia referències explícites, però les obviem. Potser per por…

(Adri) També és el nostre estil: ni pa ti, ni pa mí…

Ara no sé quina cançó és però… hi ha una referència a l’Escurçó negre (L’escurçó negre, sèrie de Rowan Atkinson). Per a mi aquesta sèrie és espectacular.

(Adri) La cançó és “Estiu de merda”. A veure, la sèrie és mola molt, però dins de la lletra fa referència a la gent enverinada. “Llengua bífida amb verí d’escurçó negre”. Molt possiblement no hauríem arribat a aquesta referència sense haver vist Mr. Bean fent d’Escurçó negre. Però és que quedava perfecte (rialles).

Us confesso alguna cosa. La primera vegada que us vaig veure éreu de teloners de The Toy Dolls i no em vaig quedar impressionat, però em vaig comprar el disc i… em vaig enganxar escoltant una vegada i una altra les cançons, especialment les que vau tocar del Pare nostre que esteu a l’Infern. Aquest disc va significar un canvi per a millor? Un punt d’inflexió al grup?

(Marc) Al meu entendre, el disc més important per al grup és Blau sang, vermell cel, l’anterior. A nivell de logística i semi-professionalitat va canviar tot. Sempre diem que el grup és una meitat i que és una cosa semi-professional. Tot això va canviar amb el disc Blau sang… perquè allà és quan es va decidir que si podíem tirar endavant havíem de deixar moltes coses enrere. O canviar moltes coses de la nostra vida perquè era molt complicat i és quan va entrar també discogràfiques com Bcore Disc, Pirates Press Records als Estats Units, Cargo Records a Alemanya i vam començar a treballar amb David Peret de HFMN Crew. I a partir de llavors tot va ser súper-diferent. No hem parat de créixer des de llavors. Jo, el Pare nostre… ho veig com una consolidació de tot això. Amb el Blau sang es va fer una base. Es va començar a treballar amb gent com el David Peret, com l’Aleix Arcs, amb el Toni i amb molta gent que és a l’equip. I després va arribar el Pare nostre que ens va donar la possibilitat de mirar cap a la península o cap amunt, a Europa. El Pare nostre és súper-important, però potser per a nosaltres és més important el Blau sang. Crec que hi estem tots d’acord…

(Quim) Bé… jo no. A veure, no és que no hi estigui d’acord, però el Pare nostre és com dir: “ara ho hem trobat, hem aconseguit fer un tercer disc a l’alçada del millor”. Per a mi, el Pare nostre és el disc que més m’agrada (fins ara). Però sí que al Blau sang passem de ser un grup de col·legues amateurs a una mica més currat, però… cal seguir mantenint-ho, i aquest tercer disc va servir per adonar-nos que ho podíem fer, entre cometes… Són les ganes de fer les coses i la manera de fer-les. I esperem que això continuï amb Cançons de mort.

Parlem de 10 anys per veure una bona merda. Aquest disc era doble amb col·laboracions i en anglès. Busqueu un salt internacional? Va funcionar?

(Adri) No buscàvem això… És que, de fet, havíem d’haver tret abans Cançons de mort i després aquest. Va ser la pandèmia la que va invertir l’ordre de les coses. Si no hagués estat així, aquesta pregunta no hagués tingut sentit ja que traiem un disc nou en català. La pretensió era d’auto-homenatge: el poder gairebé vacil·lar dels convidats que hi són. L’esforç de tota aquesta gent cantant temes nostres. Hem compartit coses amb grups molt grans, així que només era una demostració per a nosaltres mateixos i bàsicament el motiu era el de complir 10 anys. Però pel tema pandèmic vam donar més temps al Cançons de mort, però no volíem canviar el rumb de la banda, ni de bon tros. No hi ha excuses per fer temes en anglès a partir d’ara.

(Quim) La idea no és fer-ho a la llarga, la veritat… No hi ha intenció de fer temes en anglès. Encara que sí que volíem provar-ho com a curiositat, per veure com sonaríem. No tenim gaire públic estranger, però alguns n’hi ha, i alguns fans ens ho havien comentat. Ho hem provat i poca cosa més, no sé fins on arribarà això. No deixarem de fer mai un disc en català per fer-ne un en anglès. Això segur. Aquesta va ser l’excusa, la majoria de convidats eren de fora i canten en anglès amb els seus grups. Era mig lògic, diguem…

D’acord, però si toqueu, per posar un exemple… a Califòrnia amb Bad Religion: toqueu “Hivern etern” o “Eternal Cold”?

(Quim) En principi “Hivern etern”! (rialles). Des que vam treure aquest disc només hem fet un concert fora de Catalunya. A Europa n’hem fet un i en català. Ni se’ns va passar pel cap fer-ho en anglès. En principi la cosa es queda així, però tampoc ho vull dir d’una manera radical. Potser en alguna gira ens dóna per tocar quatre cançons del set en anglès. A veure què diu la gent… Però si fins ara hem pogut cantar en català, seguirem, és com estem més còmodes.

Español

Un placer teneros a todos. ¿Había mucha presión para superar el disco Pare nostre que esteu a l’Infern (2018)? Lo digo, porque vosotros sois un caso similar al de Baboon Show, que sacaron un discazo monumental en 2018 y luego tardáis mucho tiempo en editar el siguiente, y claro, llegan las dudas en los fans de si seríais capaces de superarlo. En mi opinión este disco es mejor que el anterior, así que no sé si habéis llegado a leer las opiniones de los fans a los temas de avance del disco…

(Todos) Muchas gracias…

(Quim) No lo sé… es que yo creo que nosotros ya ni lo sabemos (risas). No tenemos idea de si es mejor o de si es peor. Le hemos dado muchas vueltas y es un disco con el que hemos estado años en lo que ha sido el proceso de grabación y edición, pero lo que sí puedo decirte es que estamos muy contentos con el resultado.

(Marc) Esto es una evolución… Todos los discos, desde el primero hasta este, hay una evolución natural y consideramos que nos ha salido bastante guay y especialmente por el hecho de seguir estilísticamente con lo que siempre hemos hecho. Hay mucho trabajo detrás e incluso antes, sacamos el disco de los 10 años del grupo. Han pasado cuatro años y medio de mucho trabajo. No sabemos si para nosotros es mejor o no que los otros, pero lo que está claro es que a nosotros nos gusta mucho.

¿Consideráis que a estas alturas ya tenéis un sonido propio o incluso una fórmula? Lo que está claro es que cuando os escuchamos enseguida sabemos que suena a Crim y conseguir eso es lo realmente difícil…

(Adri) Esto sería más cosa del Santi (productor)… pero sí, tenemos a Quim que toca que flipas, al Marc que toca que flipas, lo mismo de Javi y a mí, que tengo una voz peculiar y entiendo que no es una voz que se dé muy a menudo…

(Marc) Es que los cuatro venimos de rollos muy diferentes. Tocamos todos de forma muy particular y eso se nota. Sí que hay similitudes, pero a la hora de juntarnos, surge esta forma de hacer música que es muy peculiar por loque dice Adri: ninguno de nosotros somos músicos de escuela, lo hemos hecho a nuestra manera y hemos crecido juntos desde hace muchos años. Cada uno tiene sus influencias y puede que por esto. Pero esto es fuera de cómo suena el disco, porque eso es cosa de Santi García y de Víctor, pero las canciones tienen algo que es nuestra forma de hacer y… es que es nuestra forma de tocar… Y está genial que la gente nos diga que tenemos nuestro estilo y que cuando escucha una canción de Crim nos identifica rápido. Tener nuestro sonido está muy bien.

Del disco nuevo hay muchas cosas a comentar y empezaría por la portada del mismo… Como historiador del arte veo una naturaleza muerta con animales de jueces, con miradas inquisidoras, todo muy oscuro y con las manos de elemento central. ¿Qué hay detrás de esta portada?

(Adri) Lo que has dicho (risas): naturaleza muerta.

(Quim) La has clavado… (risas). Es que es justo lo que has dicho. A Guillem, que es quien hizo las portadas del Pare nostre… y de los singles, le dejamos bastante libertad. Le enviamos el disco y es de las primeras personas que lo escucha. Sí que le dimos cuatro elementos de lo que nos gustaría como el tema de la naturaleza muerta y el tema de las manos, algunas referencias a canciones… Y él luego nos envió unas propuestas. De verdad que con él es muy fácil trabajar. Y me parece de puta madre lo que hace porque tiene una imaginación enorme y la mano que tiene a la hora de pintar. Le dijimos cuatro ideas que queríamos que aparecieran de una forma u otra y él nos envió esto: ¡brutal!

Vamos a las canciones: ¿Sois conscientes que “Cançons de mort” en directo va a ser un momentazo épico? Parece mentira que en 2023 vuelvan a tener sentido canciones sobre el pánico nuclear…

(Adri) Yo diría que el pánico no es sólo nuclear, que es algo general… Es pánico en muchos sentidos. Es que hoy mismo he escuchado aviones por aquí y he entrado en pánico pues creía que eran cazas: pánico colectivo… Luego he ido a comprobar qué aviones eran y eran normales. No estoy nada acostumbrado donde vivo a escuchar aviones, y de verdad que he pensado que: “mierda, ya ha empezado la guerra”. Es pánico…

(Se conecta Javier, el bajista) ¡Buenas! ¿Qué puedo decir de Cançons de mort? Pues te diría que el título ya es bastante sugerente… Es sobre el pánico colectivo que está llegando ahora mismo. Pero ha pasado con todo… llevamos muchos años de pánico colectivo. Miedos que al final nunca llegan, pero siempre están cerquita…

Exacto, cambia el miedo, pero el pánico es el mismo…

(Javier) Exacto, cambia la retórica, pero el objetivo es el mismo: meter miedo a lo que sea. El tema es meternos miedo de lo que sea. Y que pasemos todos por el aro.

Tengo que decir que mi canción favorita es “Revolució dels somriures”. Me parece otra que en directo va a ser la bomba.

(Muchas risas de todos)

No sé si el feedback que vais teniendo de otros periodistas opinan como yo…

(Quim) Pues sí… Es curioso porque esta nos lo ha dicho mucha gente, y es muy curioso, porque yo ni la hubiese incluido en los conciertos, la verdad… Pero estamos estos días preparando el repertorio del directo y ya la hemos incluido…

(Javi) ¡Ah! ¿Ya está dentro? ¿Ya está decidido? (risas). Yo es que también creo que mola la canción, pero me da como que no termina de arrancar un poco…

(Quim) Sí, te tengo que decir que las pocas personas que han escuchado el disco completo, la canción que más mencionan es esta. Aunque yo no esté de acuerdo… En fin, a veces va muy bien escuchar la opinión desde fuera. Nosotros es que hemos escuchado tantas veces este disco que yo ya no sé… Ya no tengo ni idea de qué me gusta y que no.

(Marc) Es que todo el mundo que ha escuchado el disco dice que esta es una de sus favoritas, lo cual es muy curioso.

Vale, es que cuando yo empiezo a escuchar el disco destaco tres canciones: “Vaig sense mans”, “Cançons de mort” y “Revolta dels somriures”, pero… luego lo escuchas más veces y destacaría “La part ferida II”, que en un principio no me había dicho nada especial, y ahora es de las que más me engancha. Pero también te digo que “Revolta dels somriures” tiene que caer sí o sí en directo.

(Quim) Seguramente caerá (risas). Es que esta canción en concreto juraría que es la primera que hicimos para el disco. Y a veces un poco las cosas van por orden, porque es un tema que lo empezamos a crear hace cuatro años atrás. Igual estamos ya cansados de escucharla. Ahora cuando empecemos a tocar en directo veremos cuál es la respuesta de cada canción en el directo. Así es como lo hemos hecho siempre y así es como se quedan las canciones en los repertorios de Crim.

Y es que la canción tiene muy buenas frases. De hecho, a lo largo del disco hay varias que he subrayado. Este tema contiene la gran frase de “El seny és esnifar una aspirina”. Creo que hay muchas frases que van a quedar del disco… ¡es más! En esta hay un fragmento del himno del Barça. ¿Fue algo consciente o es un homenaje a Espinàs y Jaume Piques (los que pusieron la letra al himno)?

(Adri) Fue todo muy consciente para agitar un poco las cosas… Lo de esnifarse una aspirina es una tontería, pero tiene sentido, y lo de “tenim un nom que el sap tothom” agitará a la peña… aunque a mí el futbol me la suda completamente. Pero lo que representa es mucho, y es una forma de hablar de muchas cosas en una sola frase.

(Marc) Yo soy del Barça a muerte, y cuando se propuso esta frase me pareció de puta madre. Y es lo que dice Adri, con una frase así, rápida, concisa, que todo el mundo tiene en mente… puedes interpretar muchas cosas. Y a pesar de ser del Barça también soy el primero en criticar el establishment actual y el futbol en general. Es evidente…

Hablemos de la canción sobre Tarragona: “Patrimoni mundial”. La petroquímica: patrimonio mundial de humo y de tumores… Estaba claro que había que hablar de eso. Yo he pasado con el coche por esa zona, y miras a la derecha, y parece otro mundo aparte. Está claro que esa industria al lado de las personas no puede ser buena.

(Adri) Eso de noche parece Manhattan…

(Marc) Nosotros, cuando teníamos 20 y pocos años invitamos a tocar a unos amigos a Tarragona para un concierto, y una chica que iba con ellos, al pasar por allí de noche preguntó: “¿Pero esto que es? Menuda ciudad moderna repleta de luces, parece Las Vegas”. Y tuvimos que decirle que no era ninguna ciudad, que era una puta petroquímica… Aunque con la mierda esta de Eurovegas-Hard Rock Café que quieren poner igual tenemos un Las Vegas también… Pero de momento toca conformarse con la petroquímica…

Toca hablar ahora de la última canción “Ultracentre”, que es un canto a los tolerantes que caen en la contradicción y hay un deje clásico importante en las melodías de guitarra. ¿Es así?

(Quim) Es otra canción… así como hímnica. En el tema de las guitarras el resto del grupo me forzó un poco a hacerlo así. Para mi gusto es un poco exagerado, pero bueno… al final ha quedado muy bien. Se sale un poco de lo que es el punk. Pero no es nada malo, supongo. Le va muy bien al caminar solemne de la canción.

(Javi) Hay unas cuantas así que un poco se salen del estilo punk

Cosa que a mí me gusta mucho especialmente…

(Quim) Dos o tres hay, pero bueno, es algo que siempre nos sucede. No es novedad, se nos ven las greñas que llevamos dentro…

“La veritat és perillosa” supongo que es un poco un guiño a Valtonyc, titiriteros y Pablo Hasél. ¿Si la música provoca exilios y cárcel es que la música sigue siendo un peligro en pleno 2023?

(Adri) Lo que es un peligro es el gobierno y no la música… El peligro lo pone quien hace las leyes y es partidista. Ese es el peligro real, no las canciones.

(Marc) Pero las canciones son un peligro para los que mandan…

¡Exacto!

(Marc) Pablo Hasél, Valtonyc y demás sirven para despertar la consciencia de la gente y hacen que la gente esté más en contra del gobierno, y este los ve como una amenaza. Es totalmente así. Cuando se propuso la canción la letra tiraba por aquí. De hecho, había referencias explícitas, pero las obviamos. Quizá por miedo…

(Adri) También es nuestro estilo: ni pa ti, ni pa mí

Ahora no sé qué canción es pero… hay una referencia al “Escurçó negre” (La víbora negra, serie de Rowan Atkinson). Para mí esa serie es espectacular.

(Adri) La canción es “Estiu de merda”. A ver, la serie mola mucho, pero dentro de la letra hace referencia a la gente envenenada. “Lengua bífida con veneno de víbora negra”. Muy posiblemente no hubiéramos llegado a esa referencia sin haber visto a Mr. Bean haciendo de Escurçó negre. Pero es que quedaba perfecto (risas).

Os confieso algo: La primera vez que os vi erais de teloneros de The Toy Dolls y no me quedé impresionado, pero me compré el disco y… me enganché escuchando una y otra vez las canciones, especialmente las que tocasteis del Pare nostre que esteu a l’nfern. ¿Este disco significó un cambio para mejor? ¿Un punto de inflexión en el grupo?

(Marc) En mi opinión, el disco más importante para el grupo es Blau sang vermell cel, el anterior. A nivel de logística y semi-profesionalidad cambió todo. Siempre decimos que el grupo es una mitad y que es algo semi-profesional. Todo eso cambió con el disco Blau sang… porque allí es cuando se decidió que si podíamos tirar adelante debíamos dejar muchas cosas atrás. O cambiar muchas cosas de nuestra vida porque era muy complicado y es cuando entró también discográficas como Bcore Disc, Pirates Press Records en Estados Unidos, Cargo Records en Alemania y empezamos a trabajar con David Peret de HFMN Crew. Y a partir de entonces todo fue súper-diferente. No hemos parado de crecer desde entonces. Yo el Pare nostre… lo veo como una consolidación de todo esto. Con el Blau sang se hizo una base. Se empezó a trabajar con una gente como David Peret, como con Aleix Arcs, con Toni y con mucha gente que está en el equipo. Y luego llegó el Pare nostre que nos dio la posibilidad de mirar hacia la península o hacia arriba, en Europa. El Pare nostre es súper-importante, pero quizá para nosotros es más importante el Blau sang. Creo que en eso estamos todos de acuerdo…

(Quim) Bueno… yo no. A ver, no es que no esté de acuerdo, pero el Pare nostre es como decir: “ahora lo hemos encontrado, hemos conseguido hacer un tercer disco a la altura de lo mejor”. A mí el Pare nostre es el disco que más me gusta (hasta el momento). Pero sí que en el Blau sang pasamos de ser un grupo de colegas amateurs a algo más currado, pero… hay que seguir manteniéndolo, y ese tercer disco sirvió para darnos cuenta de que lo podíamos hacer, entre comillas… Son las ganas de hacer las cosas y la forma de hacerlas. Y esperamos que eso continue en Cançons de mort.

Hablemos de 10 anys per veure una bona merda. Ese disco era doble con colaboraciones y en inglés. ¿Buscabais un salto internacional? ¿Funcionó?

(Adri) No buscábamos eso… Es que, de hecho, teníamos que haber sacado antes Cançons de mort y luego este. Fue la pandemia la que invirtió el orden de las cosas. Si no hubiera sido así esta pregunta no hubiese tenido sentido ya que sacábamos un disco nuevo en catalán. La pretensión era de autohomenaje: el poder casi vacilar de los invitados que están allí. El esfuerzo de toda esa gente cantando temas nuestros. Hemos compartido cosas con grupos muy grandes, así que era sólo una demostración para nosotros mismos y básicamente el motivo era el de cumplir 10 años. Lo que por el tema pandémico le dimos más tiempo al Cançons de mort, pero no queríamos cambiar el rumbo de la banda ni mucho menos. No hay excusas para hacer temas en inglés a partir de ahora.

(Quim) La idea no es hacerlo a la larga, la verdad… No hay intención de hacer temas en inglés. Aunque sí que queríamos probarlo como curiosidad, para ver cómo sonaríamos. No tenemos mucho público extranjero, pero algunos hay, y algunos fans nos lo habían comentado. Lo hemos probado y poco más, no sé hasta dónde llegará esto. Lo que no dejaremos de hacer nunca un disco en catalán para hacer uno en inglés. Esto seguro. Esta fue la excusa, la mayoría de invitados eran de fuera y cantan en inglés con sus grupos. Era medio lógico, digamos…

Vale, pero si te vais a tocar, por poner un ejemplo… a California con Bad Religion: ¿tocáis “Hivern etern” o “Eternal Cold”?

(Quim) ¡En principio “Hivern etern”! (risas). Desde que sacamos este disco sólo hemos hecho un concierto fuera de Catalunya. En Europa hemos hecho uno y en catalán. Ni se nos pasó por la cabeza hacerlo en inglés. En principio la cosa se queda así, pero tampoco quiero decirlo de una forma radical. Igual en alguna gira nos da por tocar cuatro canciones del set en inglés. A ver qué dice la gente… Pero si hasta ahora hemos podido cantar en catalán, vamos a seguir, es como estamos más cómodos.

Jordi Tàrrega
Sobre Jordi Tàrrega 1347 Artículos
Coleccionista de discos, películas y libros. Abierto de mente hacia la música y todas sus formas, pero con especial predilección por todas las ramas del rock. Disfruto también con el mero hecho de escribir.