Entrevista a Marc Busqué «BB Plaza», guitarrista de Crisix: ‘Aunque desde fuera parezca muy obvio, de puertas adentro a veces cuesta ver la suerte que tenemos de tener estos compañeros al lado’

Fotografía: David Aguilar

A estas alturas ya no hace falta ni presentar a Crisix. La banda igualadina no ha parado de crecer con cada trabajo, y hace nada estaban de gira presentando su nuevo Full HD (2022) por Europa. Los que fuisteis a sus conciertos por la península, ya habéis podido catar en directo este nuevo material. Con motivo de este lanzamiento, hablamos con Marc durante esa gira para preguntarle sobre temas varios. El guitarrista nos cuenta sobre su reciente disco, la historia de la banda, y un nuevo proyecto que ha emprendido recientemente, entre otras cosas.

Català

Molt bones i gràcies pel teu temps. Ara mateix esteu tocant a la gira de presentació del Hellfest per França, com van aquests concerts?

Els concerts són increíbles, cada dia estem tocant en sales de 1000 persones, 500, 800… És una passada perquè molt públic ens està descobrint en aquesta gira i està sent com un punt d’inflexió per a la banda fora d’Espanya. Ara mateix estem notant com cada cop més se sent a parlar de nosaltres, ens està donant una exposició que junt amb la sortida del disc està sent genial. Venim de les dates a Espanya, a Madrid, Barcelona i Bilbao, després anar cap a aquesta gira ha sigut una molt bona oportunitat per a Crisix.

Sí, ara parlarem del disc, però abans et volia preguntar: Com aguanteu gires com aquesta, de més de 15 dies, havent de tocar cada dia sense descans?

És interessant perquè a vegades notes que hi ha dies que tots estem amb molta energia, i altres que alguns de nosaltres potser tenim més altibaixos, però si que és veritat que tots els concerts estan tenint molta intensitat. Amb Crisix som bastant saludables, per dir-ho d’alguna manera. No abusem de beure, sortir fins molt tard, etc. El Juli per exemple sempre s’està reservant la veu perquè vol aguantar amb la mateixa intensitat cada dia. I al final és perquè volem que els concerts surtin el millor possible, i que a cada concert, sigui més gran o més petit, la banda estigui al nivell que volem estar i donant el que volem donar. És una mica com una marató, hem d’estar allà aguantant el ritme. La veritat és que viatjant amb tour bus tot és més senzill, logísticament tenim un equip darrera que ens ajuda molt, o sigui que estem com reis, ja et dic.

Genial! Esteu presentant el vostre nou disc Full HD. Per si algú no l’ha escoltat encara, pots explicar una mica el concepte, el perquè del nom, i la temàtica general de les cançons?

Full HD ve del joc de paraules «Full Hate Definition» i la portada és duocolor, s’han de fer servir unes ulleres 3D per veure’n diferents versions. Aquesta ha sigut la idea que hem representat a nivell visual: el concepte que en una mateixa realitat, diferents perspectives poden cohexistir. Les ulleres eren perfectes per representar-ho, quan et poses les ullers d'»Alta Definició d’Odi», ho veus tot ple d’odi, i quan te les treus ho veus tot diferent. D’aquí ve el joc de paraules «Full HD» i apunta d’una manera més sarcàstica a com no ens hem de prendre tant seriosament aquest odi que moltes vegades sentim i ens fa jutjar les coses. Aquesta idea de 3d anàglif també l’hem transportat a tot el llibret, on es poden trobar secrets, missatges encriptats i altres sorpreses.

Al format físic voliem donarli aquest punt extra de valor. Ens pots escoltar a Spotify i tal, però quan tu tens el vinil o el cd, tens una experència que et fa entrar encara més dins del disc, del que volem expresar amb cada cançó, i això és una mica l’obsessió que teniem amb Full HD. Veniem de The Pizza EP, que també tenia un format físic molt interessant, amb la caixa de pizza… I amb Full HD haviem d’arribar al nivell.

Si, està molt bé quan el format físic és més que una caixa amb un disc. Musicalment, en algunes de les cançons teniu parts molt exòtiques pel metal, com la primera intro, amb un rollo oriental, el final amb violí de «Macarena Mosh», o les palmas i la guitarra espanyola de «Escape the Electric Fate». Com ho vau gravar tot això? Vau colaborar amb altres músics?

Si, si, tot és gravat. Per exemple, a «Escape the Electric Fate» va colaborar el Luis Gerard de ’77. Està estudiant flamenc i va interpretar les parts de guitarra espanyola, de manera que encara sona més autèntic. Les palmes les vam fer nosaltres. El violí el va fer el germà del Pla, que és violinista, i ens va gravar la part final de «Macarena» i per la introducció de «The Many Licit Paths» vam colaborar amb en Marcelo Aires, que és un music que va venir amb nosaltres de gira quan el Javi tenia tendinitis. Ens va fer les gravacions de tots els elements que voliem, i llavors nosaltres els van treballar a l’estudi.

Voliem també donar aquest punt d’arrels, més folclòric. Nosaltres toquem thrash metal amb influències d’Estats Units, d’Europa, però el que voliem també era afegir aquest segell personal que altres bandes no tenen. Nosaltres venim d’on venim, no venim de San Francisco, o de Berlin, o d’on sigui… Venim de Catalunya i tenim unes arrels i una influencia folclòrica que realment enriqueix, i que la gent, dins i fora, la valora molt també.

Quines cançons creus que son les més importants d’aquest disc?

 Totes les cançons estan escollides de forma molt selecta i amb molt cap, està molt repassat. No saps les voltes que li hem donat al tracklist en el transcurs dels últims mesos. Llavors cada cançó té un color molt personal, i totes son molt importants en la personalitat de la banda. És com un recull del nostre segell personal dels últims 12 anys encapsulat en aquestes cançons.

A nivell personal et podria dir les que són molt importants per a mi, pero també se quines són importants per la banda, de portes cap a fora. Se que «Macarena Mosh» és una mica el punt d’inflexió a l’hora de trobar aquest so divertit però alhora agressiu, thrash metal però alhora amb tocs de les nostres arrels. Penso que aquesta cançó és la que millor empaca això. Ja ens ho va dir un noi després d’un concert, a Holanda va ser. Em va venir i em va dir: «Quan escolto «Macarena Mosh» el lema que em ve al cap és «We make thrash fun again» (Fem el thrash divertit de nou)».

Després hi ha cançons que porten una tessitura més seria com «The Many Licit Paths», «Escape the Electric Fate» o «Speak Your Truth», amb un missatge més reflexiu, seriós… i de més esbojarrats com «Full HD». Llavors és com un univers on cohexisteixen diferents tipus de cançons que conformen el so de Crisix.

Si, la veritat és que és un disc força variat en quant a estils dins del thrash, des del crossover més punki fins a thrash més tècnic o fins i tot progressiu. Per exemple, «Boc de Biterna» és la que més diferent em sembla, incorporeu elements de prog, melodies de veu, etc. Què ens pots expicar d’aquest tema?

Aquest tema és dels últims que vam estar composant, encara que feia molt temps que hi estàvem treballant. Teniem moltes ganes de parlar sobre els casos de les bruixes de Zugarramurdi, al País Basc, però amb el temps vem pensar que realment a Catalunya hi ha molta historia de bruixeria, de persecució de bruixes… De fet els primers casos a Europa van ser registrats al Pirineu català. Llavors, tenia molt sentit explicar aquestes histories del lloc on hem nascut, hem viscut i ens envolta. Aquí és on va neixer la idea de «Boc de Biterna». També ens va agradar la idea d’afegir els cors finals, per donarl-li aquest punt més dramàtic.

Per primer cop, ens vam atrevir a mesclar veus melòdiques a la part final de la cançó, cantades a cor amb el Pla, el Javi i l’Albert, cosa que no estem acostumats a fer. Llavors, aquesta cançó obria aquestes portes, a diferents nivells.

Un tema mol bo, sí. També en teniu de més hardcoretas, com «Shônen Fist», on torneu a parlar sobre manga i anime japonès. Qui és el friki del grup?

Aquí els frikis del grup som sobretot el Juli, que té una passió enorme per la cultura japonesa, el manga i l’anime, el Pla, que també li encanta, i jo també he consumit molts animes i mangas en el meu passat. Al final també tenia molt sentit un cop vam anar a Japó al 2019, a fer dos concerts a Tokyo, i vam viure l’experiència japonesa a les nostres pells. Després del xoc cultural que ens va causar, tenia molt sentit per a nosaltres fer aquesta referència a la cultura japonesa. Al Juli li va sortir de dins el cor fer aquesta lletra i és una cançó que va molt amb ell.

Vaig estar al cocert de Barcelona i vau tocar algunes d’aquestes cançons noves. Pel que fa als directes, quines d’elles creus que funcionen millor?

Hmm, interessant… «Speak Your Truth» és una cançó que funciona molt bé, a la gent li agrada molt, suposo que perquè és més equilibrada, té aquest so molt TestamentBay Area… però també amb un punt una mica més modern, progressiu, fosc. També quan toquem «Macarena Mosh» la gent es torna boja perquè és molt festiva. És una cançó que està funcionant moltissim a tot arreu, podriem dir que és LA cançó.

Altres cançons que hem pogut tocar en directe: «World Needs Mosh» també funciona que flipes, es creen uns circle pits increíbles a tot arreu, els més grans de fet són amb aquesta cançó. I després a Barcelona també vam tocar «Extreme Fire Hazard» i «Full HD». «Full HD» mola molt tocarla, la veritat. No la hem pogut tocar tant, perquè ara tenim un set més curtet per la gira del Hellfest i no l’hem pogut tocar, però si que és una cançó que penso que té recorregut. Per la dinàmica dels contrastos, la cançó reflexa una mica aquesta bojeria de veure-ho tot ple d’odi, odiar-ho tot sense filtres i que t’exploti el cap. La cançó reflexa una mica aquest sentiment, i és brutal, és molt terapèutic tocar-la en directe. Treus tota la energia i la mala hostia que guardes durant el dia.

Ara que comentaves que tenieu menys temps per tocaren comparació amb altres concerts… Tenint ja cinc álbums i un EP, deu ser difícil fer els setlists pels concerts amb tant de material, no? Com ho encareu? I feu servir el mateix per tota la gira, o us agrada anar canviant alguna cosa cada nit?

Està començant a ser difícil, tens tota la raó. Ens està passant molt això de «hòstia, aquí m’agradaria tocar aquesta cançó, pero no hi ha aquest espai, perquè ja hem tocat aquella que és del mateix disc…» llavors clar, totes les cançons tenen alguna cosa i a vegades és una putada. Pero bé, també és una bona senyal, de que la banda té cada cop més discos a la seva esquena i cada cop te més recorregut, més a oferir. Ens passa molt que els fans ens demanen constantment cançons que no podem tocar perquè no tenim prou temps.

Ara el que estem fent és un setlist tancat, perquè hi ha una producció al darrere a nivell de llums, setup… és una gira molt pro i no podem canviar d’un dia per l’altre l’ordre de les cançons. Tenim unes pantalles led on es projecten videos programats en segons quin moment, unes il·luminacions que el nostre tècnic de llums ja té estudiat, i llavors no podem improvisar tant o ser tant punk. És una gira molt professional, tenir un equip de 22 persones a la gira és una passada…

Si, llavors normal que no es pugui improvisar… Canviant de tema, ara fa poc has anunciat un nou projecte, l’aplicació de mobil Welcome Metal. Què és això? Ens pots explicar una mica de què tracta?

Welcome Metal neix de la necessitat pròpia i compartida amb tots els grups del món, perquè en el fons tots els grups passem pels mateixos tipos de dificultats quan estem de gira. Ja és una idea que tenia des de fa temps, abans de la pandèmia, però quan va passar, encara cobrava més sentit desenvoluparla. La idea era que l’artista pogués connectar d’una forma directa amb el fan, amb una persona que donés suport a la seva música, de manera que si l’artista necessita, per exemple, un espai on dormir perquè està a 1000km de casa seva, que pugui buscar persones d’una ciutat concreta que li puguin oferir un lloc on dormir, o donar un cop de mà si s’espatlla la furgoneta, etc.

Imagina’t que et passa això un diumenge, no hi ha cap mecànic obert… estàs fotut. Això ens ha passat a nosaltres i et quedes tot el diumenge tirat. Llavors hi ha un seguit de necessitats que pot tenir una banda de música quan està de gira, i és difícil fer servir xarxes com Facebook o Instagram, perquè són massa difuses… per molt que posi un estat de Facebook que necessito ajuda tal dia, a tal ciutat, quantes persones d’aquella ciutat que em puguin donar un cop de mà ho veuran, no? Son coses que les bandes per imatge no poden fer tampoc.

Llavors jo volia crear un espai on realment es trenqués aquest tabú i fos directament per connectar i cobrir necessitats de bandes. Que no ens faci por semblar necessitats, al final hi ha un munt de gent que vol ajudar i donar soport. Ens ha passat a alguns festivals que hem anat, que hi havia algú que vivia de camí i ens va escriure per xat que si voliem passar per casa seva a fer una barbacoa, que li faria molta il·lusió. Per desgràcia quan ens va passar això, ja s’havia acabat el festival, vam veure el missatge tard i no vam poder. Però esclar que ens hauria fet il·lusió! En comptes de menjar malament a la furgo, que és una merda, me’n vaig a casa d’algú que és fan de la banda i podem passar una bona estona.

Doncs busco aquesta conexió amb aquesta aplicació, porta ja dues setmanes fora i tenim més de 1000 usuaris a tot el món. L’estic promocionant també a la gira i els del Hellfest també m’estan ajudant a fer-ne difusió. De mica en mica la gent es va adonant d’aquest moviment i es va creant aquesta comunitat internacional, poc a poc. El que necessito és que la gent sàpiga que existeix això, el boca orella, i que les bandes també se n’assabentin, perquè és una cosa super necessaria.

Genial, doncs ja me la baixaré a veure si quan sortim amb el grup ens fa servei! I amb qui has colaborat per fer aquesta app? 

Bé, jo no puc programar, perquè ja en tinc prou fent música… Va ser una mica surrealista, perquè un cop vaig tenir la idea vaig conèixer una persona a Igualada, el meu poble, que resulta que era fan de la banda i a més a més és programador d’aplicacions mòbils. Li vaig dir «Què fort que no t’hagi conegut amb els 28 anys que estic a la ciutat i et conec just quan estic pensant tot això…». Llavors vam començar a treballar junts i el meu germà, que també fa programació, es va sumar després. Som aquest equip de tres persones portant aquesta idea boja al món.

Molt bé, doncs espero que tingueu molt èxit! Següent tema, amb la pandèmia pel mig, les bandes heu estat pràcticament dos anys sense poder fer concerts amb normalitat. Com heu sobreviscut financerament com a banda durant tot aquest temps?

Sincerament, és la part més difícil que ha portat la pandèmia, el punt negatiu que tothom ha viscut i l’impacte més fort que tots hem rebut, però mirant l’altra cara de la moneda, la pandèmia ens ha ofert un espai on poder parar-nos, baixar del tren boig en que veniem. Al 2019 i 2020 vam fer la gira més gran de les nostres vides, vam tocar a Estats Units, a festivals de tota Europa, a Japó… Coses que quan erem joves pensavem que ens agradaria fer si mai creixiem com a banda. La pandèmia ens va donar peu a aturar tot això i veure com estavem nosaltres, què és el que voliem fer, planejar d’una forma molt més organitzada els nostres pròxims pasos.

Això és el que ens va oferir la pandèmia i arrel dels confinaments, ens vam escapar i vam fer una reunió secreta amb el nostre management, i vam començar a fer aquesta feina més interna. Allà vam definir el camí que ens portaria els següents mesos i anys. Vam agafar el recull de cançons que teniem i les vam dividir, cuatre per The Pizza EP, la resta per Full HD i després veure quins serien els següents pasos. Això ens va anar molt bé perquè ens va donar molt focus, molta sincronia per treballar colze a colze a tot l’equip. Els resultats que estem tenint ara, son fruit de tota aquesta feina feta amb molta persevarància, molta disciplina, i molt compromís.

És una cosa que en aquest temps de confusió, a moltes bandes potser s’han quedat més parades, i nosaltres vam fer tot el contrari, vam ser encara més tossuts per treballar, confirmar dates i estar de nou a la carretara el més aviat possible. Això és el que ens ha portat també a fer 30 dates en època de pandèmia, quan tothom estava cancelant, nosaltres estavem tocant a Holanda, a Bèlgica, Alemanya, a França… I això és el que ha marcat la diferència potser amb altres bandes de la nostra escena que potser s’han quedat una mica més parades, nosaltres no hem parat mai.

Amb l’experiència de créixer des de ser una banda local fins a ser un grup que fa gires internacionals, quin consell enviaries als Crisix del passat?

Quins consells enviaria als Crisix del passat… Al final tot és un procés, i aixecar una carrera musical és un aprenentatge. Igual que qualsevol carrera professional, això té els seus graons i no s’ha de menysprear. Per molt que sigui difícil al principi, no tinguis atenció per part de la premsa, no puguis tancar tants concerts com t’agradaria fora… és part d’un procés que en aquell moment potser pot crear més confusió, o més frustració. Aprendre a cabalcar tot això, anar acceptant tot aquest procés i anar veient a cada estadi què et pertoca fer com a persona i company de banda.

Llavors penso que aquí està el repte, i nosaltres tenim molta sort de ser una família des del primer dia, és una cosa que ens ha unit molt i ens està fent aconseguir resultats. Penso que aquesta unió és molt important i és la que fa que aquesta banda sigui especial, aquesta magia que tenim entre nosaltres, i no ser una banda més. Així que els diria això, mantingueu aquesta família. Aquest punt familiar, aquest valor és una cosa que no tothom té, i que saber-ho apreciar costa temps. Saber apreciar l’important i positiu que és tenir això i no menysprear-ho o pensar que és una cosa normal i corrent, és una cosa que ens ha costat molt de temps assumir i realment quant vas coneixent més bandes i vas interactuant vas veient que no tothom té això, i t’adones que és molt especial. Adonar-te que estàs a un lloc molt especial porta temps. Per molt que desde fora sigui molt obvi, de portes endins a vegades costa de veure la sort que tenim de tenir aquests companys al costat.

Vaya chapes que et dono, tio, hahahahaha!

Hahaha, ja està bé, que si no les entrevistes es queden en res! Quina diries que és la dificultat o obstacle més gran que heu tingut com a banda?

Dir el que penses tio. Penso que el més difícil en una família i en qualsevol àmbit és sentir alguna cosa, tenir algun pensament, i ser capaç de ser fort i valent i dir-ho, transmetre-ho als altres i que et donin aquest espai perquè puguis exposar-te d’aquesta manera. És el repte més gran que cadascun de nosaltres ha hagut d’anar fent, de ser transparents, tant amb el positiu i amb el negatiu. Un cop es dona això, es creen uns llaços molt més imporntants, que penso que és el que marca la diferència. Crec que aquest és el repte que hem hagut de superar mentre anàvem ascendint més com a banda. A part de tocar a llocs importants, cada cop hi havia més la necessitat de fer aquesta transformació interna, aquest pas d’honestitat i de família.

Aquest ha sigut el repte, encarar-ho d’aquesta manera i que cadascú es tregui aquestes motxilles que anem arrosegant després de 10 o 12 anys de banda i dir «Ei, anem a tope amb això, cadascú té els seus problemes, però ho portarem endavant i ho farem anar.» És molt fàcil dir-ho, pero és una situació més complexa del que sembla.

Després de tants anys, cada cop valoro més les bandes que han perdurat en el temps amb un nivell molt alt d’intensitat. Quan ho veus desde fora dius «Què fàcil ho tenen, estan girant, fent tot això… ho tenen tot.» Però hi ha una altra dimensió que la gent no veu, només la veu la pròpia banda, i un cop nosaltres hem viscut aquesta transformació, cada cop valoro més aquestes bandes que amb el temps s’han perllongat i han sabut mantenir aquesta escència… No és fàcil.

I tant, de fet hi ha grups que fins i tot es separen quan els hi està anant bé per motius com aquests…

Total, total.

Doncs anem acabant… Hi ha alguna pregunta que t’agradaria que et fessin a les entrevistes i no et facin mai?

Ostres, no sabria dir-te ara mateix… deixa’m pensar tio, que cabrón, hahaha… M’agrada molt que em preguntin sobre les lletres, i sobretot en aquest disc hem treballat molt la part lirica, no només la part rítmica vocal i el timbre, sino també les lletres i el contingut. Penso que és una cosa que sempre es queda més apartada, perquè és més difícil i porta molt temps interioritzar una lletra o el seu significat.

Per exemple, penso que a dia d’avui, les lletres de Chuck Schuldiner de Death estan a un altre nivell, però és normal que el primer que es veu de Schuldiner és que és el godfather, el que ha parit el death metal, i entenc que parlar de les seves lletres és una cosa que va a posteriori, amb el temps i amb una digestió. Entenc que això també passarà amb la nostra música, les nostres lletres, idees, etc. Hi haurà idees que s’agafaran al moment, com «Mosh és amor», i hi haurà altres idees que estem ficant dins d’aquesta equació, en el Full HD, que passaran molt més desapercebudes, que no és dolent, però si que amb el temps potser podran arribar a certes persones.

En aquest disc com et deia, hem treballat molt les lletres, el Juli, el Pla, algunes també jo, en altres tots junts… i penso que hi hem ficat molt de tots com estàvem en aquells moments. I m’agrada molt que haguem pogut vomitar tot el que la banda està sentint, és molt terapeutic.

Genial, doncs per la meva part ja estaria! Hi ha alguna altra cosa que vulguis dir o promocionar?

No tio, ja ho hem anunciat tot! Que la gent es compri el disc amb les ulleres xules que porta, o que l’escolti a Spotify, sigui com sigui els hi agradarà molt. I que s’apuntin a Welcome Metal, que estem creant un valor afegit amb això. I res, ens veiem pròximament… a Espanya tancarem dates més endavant, ara mateix ens estem centrant en el mercat europeu, també estem mirant coses a Japó, EUA, llatinoamèrica… pas per pas.

Fantàstic, doncs que vagi molt bé el que queda de gira i moltes gràcies per teu temps!

A tu, Aleix! Una abraçada ben forta!

Español

Muy buenas y gracias por tu tiempo. Ahora mismo estáis embarcados en la gira de presentación del Hellfest por Francia, ¿cómo van estos conciertos?

Los conciertos son increíbles, cada día estamos tocando en salas de 1000 personas, 500, 800… Es una pasada porque mucho público nos está descubriendo en esta gira y está siendo un punto de inflexión para la banda fuera de España. Ahora mismo estamos notando cómo cada vez más se oye hablar de nosotros, nos está dando una exposición que junto a la salida del disco está siendo genial. Venimos de las fechas de España, en Madrid, Barcelona y Bilbao, después ir hacia esta gira ha sido una muy buena oportunidad para Crisix.

Sí, ahora hablaremos del disco, pero antes te quería preguntar: ¿Cómo aguantáis giras como ésta, de más de 15 días, tocando cada día sin descanso?

Es interesante porque a veces notas que hay días que todos estamos con mucha energía, y otros que algunos de nosotros quizás tenemos más altibajos, pero sí que es verdad que todos los conciertos están teniendo mucha intensidad. Con Crisix somos bastante saludables, por así decirlo. No abusamos de beber, salir hasta tarde, etc. Juli por ejemplo siempre se está reservando la voz porque quiere aguantar con la misma intensidad cada día. Y al final es porque queremos que los conciertos salgan lo mejor posible, y que en cada concierto, sea mayor o menor, la banda esté al nivel que queremos estar y dando lo que queremos dar. Es algo como un maratón, tenemos que estar allí aguantando el ritmo. La verdad es que viajando en tour bus todo es más sencillo, logísticamente tenemos un equipo detrás que nos ayuda mucho, o sea que estamos como reyes, ya te digo.

¡Genial! Estáis presentando vuestro nuevo disco Full HD. Por si alguien no lo ha escuchado todavía, ¿puedes explicar un poco el concepto, el porqué del nombre, y la temática general de las canciones?

Full HD viene del juego de palabras «Full Hate Definition» y la portada es duocolor, se deben utilizar unas gafas 3D para ver diferentes versiones. Ésta ha sido la idea que hemos representado a nivel visual: el concepto que en una misma realidad, diferentes perspectivas pueden coexistir. Las gafas eran perfectas para representarlo, cuando te pones las gafas de «Alta Definición de Odio», lo ves todo lleno de odio, y cuando te las quitas lo ves todo diferente. De ahí el juego de palabras «Full HD» y apunta de una manera más sarcástica a cómo no debemos tomarnos tan en serio este odio que muchas veces sentimos y nos hace juzgar las cosas. Esta idea de 3D anáglifo también la hemos transportado a todo el librito, donde se pueden encontrar secretos, mensajes encriptados y otras sorpresas.

En el formato físico queríamos darle este punto extra de valor. Nos puedes escuchar en Spotify y tal, pero cuando tú tienes el vinilo o el cd, tienes una experiencia que te hace entrar aún más dentro del disco, de lo que queremos expresar con cada canción, y eso es algo la obsesión que teníamos con Full HD. Veníamos de The Pizza EP, que también tenía un formato físico muy interesante, con la caja de pizza… Y con Full HD teníamos que llegar al nivel.

Sí, está muy bien cuando el formato físico es algo más que una caja con un disco. Musicalmente, en algunas de las canciones tiene partes muy exóticas para el metal, como la primera intro, con un rollo oriental, el final con violín de «Macarena Mosh», o las palmas y la guitarra española de «Escape the Electric Fate». ¿Cómo lo grabó todo eso? ¿Colaborasteis con otros músicos?

Sí, sí, todo es grabado. Por ejemplo, en «Escape the Electric Fate» colaboró ​​Luis Gerard de ’77. Está estudiando flamenco e interpretó las partes de guitarra española, por lo que todavía suena más auténtico. Las palmas las hicimos nosotros. El violín lo hizo el hermano de Pla, que es violinista, y nos grabó la parte final de «Macarena», y para la introducción de «The Many Licit Paths» colaboramos con Marcelo Aires, que es un músico que vino con nosotros de gira cuando Javi tenía tendinitis. Nos hizo las grabaciones de todos los elementos que queríamos, y entonces nosotros los trabajaron en el estudio.

Queríamos también dar ese punto de raíces, más folclórico. Nosotros tocamos thrash metal con influencias de Estados Unidos, de Europa, pero lo que queríamos también era añadir ese sello personal que otras bandas no tienen. Nosotros venimos de dónde venimos, no venimos de San Francisco, o de Berlín, o de donde sea… Venimos de Cataluña y tenemos unas raíces y una influencia folclórica que realmente enriquece, y que la gente, dentro y fuera, también la valora mucho.

¿Qué canciones crees que son las más importantes de este disco?

Todas las canciones están escogidas de forma muy selecta y con mucha cabeza, está muy repasado. No sabes las vueltas que le hemos dado en el tracklist en el transcurso de los últimos meses. Entonces, cada canción tiene un color muy personal y todas son muy importantes en la personalidad de la banda. Es como una recopilación de nuestro sello personal de los últimos 12 años encapsulado en estas canciones.

A nivel personal te podría decir las que son muy importantes para mi, pero también se cuáles son importantes por la banda, de puertas hacia fuera. Se que «Macarena Mosh» es un poco el punto de inflexión a la hora de encontrar este sonido divertido pero a la vez agresivo, thrash metal pero a la vez con toques de nuestras raíces. Pienso que esta canción es la que mejor empaca esto. Ya nos lo dijo un chico después de un concierto, en Holanda fue. Me vino y me dijo: «Cuando escucho «Macarena Mosh» el lema que me viene a la cabeza es «We make thrash fun again» (Hacemos el thrash divertido de nuevo)».

Luego hay canciones que traen una tesitura más sería como «The Many Licit Paths», «Escape the Electric Fate» o «Speak Your Truth», con un mensaje más reflexivo, serio… y de más alocados como «Full HD» . Entonces es como un universo cono cohexisten diferentes tipos de canciones que conforman el sonido de Crisix.

Sí, lo cierto es que es un disco bastante variado en cuanto a estilos dentro del thrash, desde el crossover más punki hasta thrash más técnico o incluso progresivo. Por ejemplo, «Boc de Biterna» es la que más diferente me parece, incorpora elementos de prog, melodías de voz, etc. ¿Qué puedes expicarnos de este tema?

Este tema es de los últimos que estuvimos componiendo, aunque llevábamos mucho tiempo trabajandolo. Teníamos muchas ganas de hablar sobre los casos de las brujas de Zugarramurdi, en el País Vasco, pero con el tiempo pensamos que realmente en Cataluña hay mucha historia de brujería, de persecución de brujas… De hecho, los primeros casos en Europa fueron registrados en el Pirineo catalán. Entonces, tenía mucho sentido contar estas historias del lugar donde hemos nacido, vivido y que nos rodea. Aquí es donde nació la idea de «Boque de Biterna». También nos gustó la idea de añadir los coros finales, para darle ese punto más dramático.

Por primera vez, nos atrevemos a mezclar voces melódicas en la parte final de la canción, cantadas a coro con Pla, Javi y Albert, algo que no estamos acostumbrados a hacer. Entonces, esta canción abría estas puertas, a distintos niveles.

Un tema muy bueno, sí. También tenéis temas más hardcoretas, como «Shônen Fist», donde volvéis a hablar sobre manga y anime japonés. ¿Quién es el friki del grupo?

Aquí los frikis del grupo somos sobre todo Juli, que tiene una pasión enorme por la cultura japonesa, el manga y el anime, Pla, que también le encanta, y yo también he consumido muchos animes y mangas en mi pasado. Al final también tenía mucho sentido una vez fuimos a Japón en 2019, a dar dos conciertos en Tokyo, y vivimos la experiencia japonesa en nuestras pieles. Después del choque cultural que nos causó, tenía mucho sentido para nosotros hacer esta referencia a la cultura japonesa. A Juli le salió de dentro el corazón hacer esta letra y es una canción que va mucho con él.

Estuve en el cocierto de Barcelona y tocasteis algunas de esas canciones nuevas. En cuanto a los directos, ¿cuáles de ellas crees que funcionan mejor?

Hmm, interesante… «Speak Your Truth» es una canción que funciona muy bien, a la gente le gusta mucho, supongo que porque es más equilibrada, tiene ese sonido muy Testament, Bay Area… pero también con un punto una algo más moderno, progresivo, oscuro. También cuando tocamos «Macarena Mosh» la gente se vuelve loca porque es muy festiva. Es una canción que está funcionando muchísimo en todas partes, podríamos decir que es LA canción.

Otras canciones que hemos podido tocar en directo: «World Needs Mosh» también funciona que flipas, se crean unos circle pits increíbles en todas partes, los más grandes de hecho son con esta canción. Y después en Barcelona también tocamos «Extreme Fire Hazard» y «Full HD». «Full HD» mola mucho tocarla, la verdad. No la hemos podido tocar tanto, porque ahora tenemos un set más cortito por la gira del Hellfest y no la hemos podido tocar, pero sí que es una canción que pienso que tiene recorrido. Por la dinámica de los contrastes, la canción refleja un poco esa locura de verlo todo lleno de odio, odiarlo todo sin filtros y que te explote la cabeza. La canción refleja un poco ese sentimiento, y es brutal, es muy terapéutico tocarla en directo. Sacas toda la energía y la mala hostia que guardas durante el día.

Ahora que comentabas que tenía menos tiempo para tocar comparación con otros conciertos… Teniendo ya cinco álbumes y un EP, será difícil hacer los setlists para los conciertos con tanto material, ¿no? ¿Cómo lo encaráis? ¿Y utilizáis el mismo por toda la gira, u os gusta ir cambiando algunas cada noche?

Está empezando a ser difícil, tienes toda la razón. Nos está pasando mucho lo de «hostia, aquí me gustaría tocar esta canción, pero no hay ese espacio, porque ya hemos tocado aquella que es del mismo disco…» entonces claro, todas las canciones tienen algo y a veces es una putada. Pero bueno, también es una buena señal de que la banda tiene cada vez más discos a sus espaldas y cada vez tiene más recorrido, más que ofrecer. Nos pasa mucho que los fans nos piden constantemente canciones que no podemos tocar porque no tenemos tiempo suficiente.

Ahora lo que estamos haciendo es un setlist cerrado, porque hay una producción detrás a nivel de luces, setup… es una gira muy pro y no podemos cambiar de un día para otro el orden de las canciones. Tenemos unas pantallas led donde se proyectan videos programados en según qué momento, unas iluminaciones que nuestro técnico de luces ya tiene estudiadas, y entonces no podemos improvisar tanto o ser tan punk. Es una gira muy profesional, tener un equipo de 22 personas en la gira es una pasada…

Si, entonces normal que no se pueda improvisar… Cambiando de tema, hace poco has anunciado un nuevo proyecto, la aplicación de móvil Welcome Metal. ¿Qué es esto? ¿Nos puedes contar de qué trata?

Welcome Metal nace de la necesidad propia y compartida con todos los grupos del mundo, porque en el fondo todos los grupos pasamos por los mismos tipos de dificultades cuando estamos de gira. Ya es una idea que tenía desde hace tiempo, antes de la pandemia, pero cuando ocurrió, todavía cobraba más sentido desarrollarla. La idea era que el artista pudiera conectar de una forma directa con el fan, con una persona que apoyara su música, por lo que si el artista necesita, por ejemplo, un espacio donde dormir porque está a 1000km de su casa, que pueda buscar personas de una ciudad concreta que le puedan ofrecer un lugar donde dormir, o echar una mano si se estropea la furgoneta, etc.

Imagínate que te ocurre esto un domingo, no hay ningún mecánico abierto… estás jodido. Esto nos ha pasado a nosotros y te quedas todo el domingo tirado. Entonces hay una serie de necesidades que puede tener una banda de música cuando está de gira, y es difícil utilizar redes como Facebook o Instagram, porque son demasiado difusas… por mucho que ponga un estado de Facebook que necesito ayuda tal día, en tal ciudad, ¿cuántas personas de aquella ciudad que me puedan echar una mano lo verán, ¿no? Y son cosas que las bandas por imagen tampoco pueden hacer.

Entonces yo quería crear un espacio donde realmente se rompiera ese tabú y fuera directamente para conectar y cubrir necesidades de bandas. Que no nos dé miedo parecer necesitados, al final hay un montón de gente que quiere ayudar y dar soporte. Nos ha pasado a algunos festivales que hemos ido, que había alguien que vivía de camino y nos escribió por chat que si queríamos pasar por su casa a hacer una barbacoa, que le haría mucha ilusión. Por desgracia cuando nos pasó esto, ya se había terminado el festival, vimos el mensaje tarde y no pudimos. ¡Pero claro que nos habría hecho ilusión! En vez de comer mal en la furgo, que es una mierda, me voy a casa de alguien que es fan de la banda y podemos pasar un buen rato.

Pues busco esa conexión con esta aplicación, lleva ya dos semanas fuera y tenemos más de 1000 usuarios en todo el mundo. Lo estoy promocionando también en la gira y los del Hellfest también me están ayudando a hacer difusión. Poco a poco la gente se va dando cuenta de ese movimiento y se va creando esta comunidad internacional, poco a poco. Lo que necesito es que la gente sepa que existe esto, el boca oreja, y que las bandas también se enteren, porque es algo super necesario.

¡Genial, pues ya me la bajaré a ver si cuando salimos con el grupo nos ayuda! ¿Y con quién has colaborado para realizar esta app?

Bien, yo no puedo programar, porque ya tengo bastante haciendo música… Fue un poco surrealista, porque una vez tuve la idea conocí a una persona en Igualada, mi pueblo, que resulta que era fan de la banda y además, es programador de aplicaciones móviles. Le dije «Qué fuerte que no te haya conocido con los 28 años que estoy en la ciudad y te conozco justo cuando estoy pensando en todo esto…». Entonces empezamos a trabajar juntos y mi hermano, que también hace programación, se sumó después. Somos este equipo de tres personas llevando esa idea loca al mundo.

¡Muy bien, pues espero que tenga mucho éxito! Siguiente tema, con la pandemia de por medio, las bandas han estado prácticamente dos años sin poder hacer conciertos con normalidad. ¿Cómo ha sobrevivido financieramente como banda durante todo este tiempo?

Sinceramente, es la parte más difícil que ha traído la pandemia, el punto negativo que todos hemos vivido y el impacto más fuerte que hemos recibido, pero mirando la otra cara de la moneda, la pandemia nos ha ofrecido un espacio donde poder pararnos, bajar del tren loco en el que veníamos. En 2019 y 2020 hicimos la mayor gira de nuestras vidas, tocamos en Estados Unidos, en festivales de toda Europa, en Japón… Cosas que cuando éramos jóvenes pensábamos que nos gustaría hacer si alguna vez crecíamos como banda. La pandemia nos dio pie a detener todo esto y ver cómo estábamos nosotros, qué es lo que queríamos hacer, planear de una forma mucho más organizada nuestros próximos pasos.

Esto es lo que nos ofreció la pandemia y raíz de los confinamientos, nos escapamos e hicimos una reunión secreta con nuestro management, y empezamos a realizar este trabajo más interno. Allí definimos el camino que nos llevaría los siguientes meses y años. Cogimos la recopilación de canciones que teníamos y las dividimos, cuatro para The Pizza EP, el resto para Full HD y después vimos cuáles serían los siguientes pasos. Esto nos fue muy bien porque nos dio mucho foco, mucha sincronía para trabajar codo con codo en todo el equipo. Los resultados que estamos teniendo ahora, son fruto de todo este trabajo realizado con mucha persevarancia, mucha disciplina, y mucho compromiso.

Es algo que en este tiempo de confusión, en muchas bandas quizás se quedaron un poco más paradas, y nosotros hicimos todo lo contrario, fuimos aún más tozudos para trabajar, confirmar fechas y estar de nuevo en la carretera lo antes posible. Esto es lo que nos ha llevado también a hacer 30 fechas en época de pandemia, cuando todo el mundo estaba cancelando, nosotros estábamos tocando en Holanda, en Bélgica, Alemania, en Francia… Y eso es lo que ha marcado la diferencia quizás con otras bandas de nuestra escena que quizás se han quedado un poco más paradas, nosotros nunca hemos parado.

Con la experiencia de crecer desde ser una banda local hasta ser un grupo que realiza giras internacionales, ¿qué consejo enviarías a los Crisix del pasado?

Qué consejos enviaría a los Crisix del pasado… Al final todo es un proceso, y levantar una carrera musical es un aprendizaje. Al igual que cualquier carrera profesional, esto tiene sus escalones y no deben despreciarse. Por mucho que sea difícil al principio, no tengas atención por parte de la prensa, no puedas cerrar tantos conciertos como te gustaría fuera… es parte de un proceso que en ese momento quizás puede crear más confusión, o más frustración. Aprender a cabalgar todo esto, ir aceptando todo este proceso e ir viendo en cada estadio qué te corresponde hacer como persona y compañero de banda.

Entonces creo que aquí está el reto, y nosotros tenemos mucha suerte de ser una familia desde el primer día, es algo que nos ha unido mucho y nos está haciendo conseguir resultados. Pienso que esta unión es muy importante y es la que hace que esta banda sea especial, esa magia que tenemos entre nosotros, y no ser una banda más. Así que les diría esto, mantened esta familia. Este punto familiar, este valor es algo que no todo el mundo tiene, y que saber apreciarlo cuesta tiempo.

Saber apreciar lo importante y positivo que es tener esto y no menospreciarlo o pensar que es algo normal y corriente, es algo que nos ha costado mucho tiempo asumir y realmente cuando vas conociendo más bandas y vas interactuando, vas viendo que no todo el mundo tiene esto, y te das cuenta de que es muy especial. Darte cuenta de que estás en un sitio muy especial lleva tiempo. Aunque desde fuera parezca muy obvio, de puertas adentro a veces cuesta ver la suerte que tenemos de tener estos compañeros al lado.

¡Vaya chapas que te doy, tío, jajajajaja!

¡Jajajaja, ya está bien, que si no las entrevistas se quedan en nada! ¿Cuál dirías que es la mayor dificultad u obstáculo que habéis tenido como banda?

Decir lo que piensas tío. Pienso que lo más difícil en una familia y en cualquier ámbito es sentir algo, tener algún pensamiento, y ser capaz de ser fuerte y valiente y decirlo, transmitirlo a los demás y que te den este espacio para que puedas exponerte de esta forma. Es el mayor reto que cada uno de nosotros ha tenido que ir haciendo, de ser transparentes, con lo positivo y con lo negativo. Una vez que se da esto, se crean unos lazos mucho más importantes, que pienso que es lo que marca la diferencia. Creo que éste es el reto que hemos tenido que superar mientras íbamos ascendiendo más como banda. Aparte de tocar en lugares importantes, cada vez había más la necesidad de hacer esta transformación interna, este paso de honestidad y de familia.

Éste ha sido el reto, encararlo de esta manera y que cada uno se quite estas mochilas que vamos arrastrando después de 10 o 12 años a un lado y decir «Eh, vamos a tope con esto, cada uno tiene sus problemas, pero lo llevaremos adelante y lo haremos funcionar.» Es muy fácil decirlo, pero es una situación más compleja de lo que parece.

Después de tantos años, valoro cada vez más las bandas que han perdurado en el tiempo con un nivel muy alto de intensidad. Cuando lo ves desde fuera dices «Qué fácil lo tienen, están girando, haciendo todo esto… lo tienen todo.» Pero hay otra dimensión que la gente no ve, sólo la ve la propia banda, y una vez nosotros hemos vivido esta transformación, cada vez valoro más estas bandas que con el tiempo se han prolongado y han sabido mantener esta esencia… No es fácil.

Por supuesto, hay grupos que hasta se separan cuando les está yendo bien por motivos como este…

Total, total.

Pues vamos terminando… ¿Hay alguna pregunta que te gustaría que te hicieran en las entrevistas y no te hagan nunca?

Ostras, no sabría decirte ahora mismo… déjame pensar tío, que cabrón, jajaja… Me gusta mucho que me pregunten sobre las letras, y sobre todo en este disco hemos trabajado mucho la parte lírica, no sólo la parte rítmica vocal y el timbre, sino también las letras y el contenido. Pienso que es algo que siempre se queda más apartado, porque es más difícil y lleva mucho tiempo interiorizar una letra o su significado.

Por ejemplo, creo que a día de hoy, las letras de Chuck Schuldiner de Death están a otro nivel, pero es normal que lo primero que se ve de Schuldiner es que es el godfather, el que ha parido el death metal, y entiendo que hablar de sus letras es algo que va a posteriori, con el tiempo y con una digestión. Entiendo que esto también va a ocurrir con nuestra música, nuestras letras, ideas, etc. Habrá ideas que se tomarán al momento, como «Mosh es amor», y habrá otras ideas que estamos metiendo dentro de esta ecuación, en el Full HD, que pasarán mucho más desapercibidas, que no es malo, pero si que con el tiempo quizás puedan llegar a ciertas personas.

En este disco como te decía, hemos trabajado mucho las letras, Juli, Pla, algunas también yo, en otras todos juntos… y pienso que hemos metido mucho de todos, como estábamos en aquellos momentos. Y me gusta mucho que hayamos podido vomitar todo lo que la banda está sintiendo, es muy terapéutico.

¡Genial, pues por mi parte ya estaría! ¿Hay algo que quieras decir o promocionar?

No tío, ¡ya lo hemos anunciado todo! Que la gente se compre el disco con las gafas chulas que lleva, o que lo escuche en Spotify, sea como sea les gustará mucho. Y que se apunten a Welcome Metal, que estamos creando un valor añadido con ello. Y nada, nos vemos próximamente… en España cerraremos fechas más adelante, ahora mismo nos estamos centrando en el mercado europeo, también estamos mirando cosas en Japón, EE.UU., latinoamérica… paso a paso.

¡Estupendo, pues que vaya muy bien lo que queda de gira y muchas gracias por tu tiempo!

¡A ti Aleix! ¡Un abrazo muy fuerte!

Aleix Besolí
Sobre Aleix Besolí 334 Artículos
Hey, has llegado al final del artículo, ¡gracias! Me metí en esto del metal a los 14 años, y de concierto en concierto he ido descubriendo las bandas nacionales e internacionales que forman parte de este mundillo. Ahora aporto mi grano de arena a Science of Noise contando lo que pasa en los eventos de la zona y algunas novedades discográficas. También toco la guitarra y el bajo en algunos grupos de la escena local. Tengo los huevos pelaos de tocar en el Ceferino.