Hi ha projectes que neixen amb la voluntat de ser escoltats. D’altres, en canvi, semblen concebuts per ser llegits entre línies. Imperi de Tenebra pertany clarament al segon grup. El seu debut, Miravet MCCCVIII: Sobre el setge i posterior caiguda de l’Ordre dels Pobres Cavallers de Crist (2025), no es presenta com una simple col·lecció de peces, sinó com una reconstrucció meticulosa d’un episodi històric sovint relegat a notes a peu de pàgina.
Publicat exclusivament en cassette el passat 3 de desembre de 2025, el primer moviment discogràfic d’aquest projecte anònim es presenta com una peça arqueològica més que com un llançament convencional. No hi ha rostre, no hi ha autoria, no hi ha voluntat de projecció. Només un relat. I aquest relat ens transporta al setge del castell de Miravet entre 1307 i 1308, en el marc de la persecució de l’Orde del Temple, ordenada pel papa Climent V i executada amb especial diligència per Felip IV de França. A la Corona d’Aragó, Jaume II no va quedar al marge: assetjaments, detencions i una lenta agonia institucional que acabaria amb la dissolució oficial de l’orde el 1312.
Aquesta voluntat de desaparèixer no és casual. A la seva pàgina de Bandcamp ho deixen clar: «No hi ha concerts · No hi ha entrevistes · No hi ha xarxes socials · No hi ha banda». No és una boutade, és un posicionament. Imperi de Tenebra no existeixen com a entitat recognoscible perquè el focus no ha de recaure en qui explica la història, sinó en la història mateixa. Fins i tot la llengua esdevé part d’aquest gest: «Raw black metal català i en català». Sense concessions, sense traduccions, sense mediadors. En un gènere sovint obsessionat amb la identitat, aquí s’opta per dissoldre-la.
Miravet, un dels últims bastions templers al territori, va resistir gairebé un any. No amb la grandiloqüència que el relat popular podria suggerir, sinó amb l’esgotament progressiu d’un setge llarg, brut i inevitable. Finalment, la fortalesa va capitular. Els templers, molts ja malalts o debilitats, es van rendir. Aquí no hi ha heroisme. Hi ha desgast. Hi ha derrota. I Imperi de Tenebra ho entenen perfectament.
El gran encert conceptual del disc és la seva renúncia explícita a qualsevol lectura nacionalista o èpica. En lloc de projectar el passat com un mirall identitari contemporani —temptació habitual en certes reconstruccions històriques—, la banda opta per una aproximació gairebé documental. Les lletres, escrites en català antic, s’articulen com a epístoles, testimonis i fragments narratius en primera persona, donant veu a figures històriques avui pràcticament oblidades. No hi ha judicis. No hi ha moral. Només exposició. Com si el disc fos un arxiu sonor o un manuscrit traduït en distorsió.
Aquest distanciament, paradoxalment, és el que dota el treball d’una força inhabitual. Quan no hi ha voluntat de convèncer, el relat pesa més.
Musicalment, Imperi de Tenebra es mouen en coordenades de raw black metal, però sense caure en la simple reproducció de codis. Sí, hi ha guitarra abrasiva, bateria primitiva (massa i tot) i una producció deliberadament opaca, gairebé sepultada sota capes de soroll. Però aquí la rugositat no és una postura estètica: és una eina narrativa. El so és dens, aspre, com si cada pista hagués estat enregistrada dins d’un mur de pedra. Les incursions en dark ambient i dungeon synth no funcionen com a ornaments, sinó com a espais: passadissos, criptes, cel·les. Hi ha moments en què la música sembla suspendre’s, com si l’aire es congelés dins del castell assetjat, abans de tornar a la repetició obsessiva de riffs quasi litúrgics.
En aquest sentit, Imperi de Tenebra es poden situar dins d’una genealogia clara del raw black metal, amb punts de contacte evidents amb projectes com Black Cilice o Revenant Marquis, tant per la producció deshumanitzada com per la manera d’entendre les peces com a blocs atmosfèrics més que no pas com a cançons. A nivell conceptual, la comparació amb Departure Chandelier pot resultar pertinent, però només en aparença: allà on aquests projecten una lectura grandiloqüent del passat, Imperi de Tenebra opten per la crònica de la derrota, per l’anti-èpica. També hi ha ressons en l’ús del dungeon synth com a arquitectura sonora, en la línia de Wampyric Rites o Vindalf, així com una proximitat espiritual amb Amargor, en aquesta voluntat de despullar el gènere fins a l’os.
Tanmateix, la diferència clau rau en la funció del so. Moltes bandes utilitzen la lo-fi com a codi o com a fidelitat a una ortodòxia. Imperi de Tenebra, en canvi, la converteixen en llenguatge. El so no és només brut: és coherent amb el relat. No hi ha brillantor perquè no hi ha lloc per a ella dins d’un setge. I és precisament aquí on la proposta es desvia: el raw black metal deixa de ser una estètica per esdevenir una forma de documentació.
La segona peça, «Epístola des de València – Ximén de Lenda no sent refia», introdueix un detall tan desconcertant com revelador: a mig tema, apareix una referència rítmica que remet als primers segons de «Keep Ya Head Up» de Tupac. Lluny de ser una broma o un gest postmodern gratuït, el moment funciona com una esquerda temporal. Un recordatori que tota reconstrucció és, en el fons, contemporània. Que el passat mai es pot explicar del tot sense contaminar-lo.
El disc avança sense concessions. No hi ha singles. No hi ha clímax evidents. Només acumulació. Tensió. Resistència. Fins que tot cau. Com Miravet. I és aquí on aquest EP es revela com una proposta realment singular dins del black metal contemporani, no perquè reinventi el gènere, sinó perquè el desplaça del seu imaginari habitual —satanisme de manual, nihilisme genèric— per convertir-lo en una eina de reconstrucció històrica.
Imperi de Tenebra no romantitzen la caiguda. La documenten. I en aquest gest hi ha més violència que en qualsevol blast beat. Un debut que no busca agradar. Busca persistir. Com una veu atrapada en pedra.
Antropólogo cultural autoproclamado y operador de campo en las zonas de fricción de la escena sonora. Nací —metafóricamente— en la confluencia de tres vectores: la melancolía pluvial de Seattle, la sobredosis hormonal del Sunset Boulevard y la viscosidad pantanosa de Louisiana. Pasada esa triada por el tamiz cartográfico, el punto de colapso cae en algún lugar absurdo entre Wyoming, Dakota del Sur y Nebraska, territorios que mantengo bajo cuarentena estricta por instinto puro y una superstición perfectamente razonada.
Mi método crítico no tiene misterio: la presencia de guitarras, distorsión o una voz que empuje constituyen criterio diagnóstico suficiente. No ofrezco coherencia sentimental ni zonas seguras. Ofrezco honestidad estética, que es lo único que no se puede fingir sin que se note.
Evalúo el presente porque el pasado ya tiene quien lo custodie. Me interesa lo que todavía no ha roto nada… y lo que está a punto de hacerlo.
